©Library of Congress Prints and Photographs Division WashingtonEstimadíssim Sr. Esgarrifós,
perquè aquesta insistència de ser seriosos? Perquè arribats a certa edat adulta resulta que ja no podem riure de les coses? Què ho fa que haguem de prescindir de certes coses que ens fan feliços?
Un possible canvi de rumb professional implica un canvi d'imatge, canvi de to en parlar i canvi de cervell en general? Per aquí no hi passo admirat Esgarrifós.
No vivim prou misèries a la vida que encara ens hi hem de recrear amb un posat seriós i seguir fent-nos mala sang de la nostra trista i avorrida existència. Per aquí no hi passo. Que no ens treguin les ganes de riure per fer-nos massa "adults", que no ens treguin els texans i les bambes i les ganes de fer acudits dolents!
Resto a l'espera d'una resposta que m'il·lumini, com sempre i aprofito per saludar-lo molt cordialment. Als seus peus, sempre...
Epistoles i pistoles
2 comentaris:
Sra. Pistolera, aquest post m'ha fet pensar.
Sí, la impostura de seriositat per adoptar un rol no em resulta aliena.
Després em miro en una foto i penso: per què?
Però és més fort que jo, és un programa instal·lat fa dècades per una mare victoriana :-)
Que no ens treguin les ganes de riure per fer-nos massa "adults", que no ens treguin els texans i les bambes i les ganes de fer acudits dolents!
Tant de bó fos sempre així de fàcil.. tant de bó no haguèssim de deixar mai les nostres il·lusions!!
Publica un comentari a l'entrada